Carta al meu Amic Carles

- Benvolgut Carles Salvador:
Els dos sabíem que aquest dia arribaria, el dia de la meva mudança . Bé, pot ser pensàvem que no passaria tan ràpid, però ara que ha arribat el moment, hem de fer una bona despedida.
Junts hem passat tantes coses... Rises, somriures, llàgrimes, estrès... Per això mateix, puc jurar que mai t'oblidaré.
Recorde a la portera del teu edifici, Amparo, que sempre es reia dient que arribava tard. O, com no? a una mestra anomenada Àngela que sempre em donava abraçades eternes. A una de les teves veïnes, Silvia, que sempre em recordava que havia de parlar-li en valencià. O a Carmen, a la que considere una dona "amb molta marxa".
Tampoc mai oblidaré al teu únic veí Roger, que em cau especialment bé, ni a María Luisa, la més esportista de l'edifici.
Però a qui estic segura que mai mai vaig a oblidar és a Eva, una dona molt perfeccionista que ens ha ensenyat moltíssimes coses aquest any.
I no et penses, tampoc oblide als teus veïns més xicotets: Els del primer pis, segon pis, tercer pis, quart pis, y cinquè pis... i menys els del que estic ara, el sisè pis. Ells han fet els meus dies molt més divertits.
Ay... Estimat Carles, vaig a trobar-te molt a faltar.
Jure, que vindré a veure't alguna vegada,
Laia.

MAQUETES ELÈCTRIQUES : EL FAR

L'EDAT MITJANA : ELS ÀRABS

PARLEM DE CINE: GÈNERE D'AVENTURES

CONFERÈNCIA: ELS ASTEQUES

Los Otros

FICHA TÉCNICA:

- TÍTULO: Los Otros.
- TÍTULO ORIGINAL: The Others.
- DIRECTOR: Alejandro Amenábar.
- MONTAJE: Nacho Ruiz Capillas.
- MÚSICA: Alejandro Amenábar.
- PROTAGONISTAS: Nicole Kidman, Alakina Mann, James Bentley.

IDEA: Família cree que hay fantasmas (intrusos) en su casa pero los fantasmas resultan ser ellos.

SINOPSIS: Después de la segunda guerra mundial, una família se muda a una casa un tanto extraña. Extraña en el sentido de que oyen voces, ven personas, escuchan el piano sonar, y los sirvientes les dicen cosas raras; cómo que a veces el mundo de los vivos y el mundo de los muertos se junta, etc.
La família tiene una norma muy extricta: Cómo los hijos tienen alergia a la luz, antes de abrir una puerta hay que cerrar la anterior...
Un día la madre se despierta escuchando los gritos de dolor de sus hijos, ¿Qué pasaba? No habían cortinas y por lo tanto entraba luz. Despide a los sirvientes pensando que fue culpa de estos y desptapan unas tumbas del jardín: Las tumbas de todos ellos.
Finalmente resulta que están muertos todos porque la madre ahogó a sus hijos con una almohada y al ver lo que hizo se suicidó. Los fantasmas no eran esas personas, ellos eran los fantasmas.
La família sí viva se muda de la casa por miedo.

CRÍTICA: Me gusta porque no utiliza muertes o sustos para asustarte, la trama ya asusta lo suficiente. Lo veo una idea muy original y bien escenificada. Respecto a los actores, no tengo palabras; simplemente increíble. Los efectos especiales son escasos, pero están bastante bien.

Rosario Iturbe

La doctora Maria Rosario Iturbe Argüelles és una investigadora de titular b que com a preferència investiga sobre la caracterització del sòl en llocs contaminats, la remediació de sòls i aqüífers, i la migració de contaminats a través del subsòl.
Va nàixer a Mèxico.
Els seus objectius? Conèixer la forma de migració dels diversos tipus de contaminats en els diferents tipus de sòls i conèixer els processos que hi intervenen: Adsorció, dispersió, difusió, biodegradació.
Va obtenir el seu títol de ingeniera de la UNAM en 1975.
Ha dirigit en aquests temes 9 tesis de maestria, 7 de licenciatura, i actualment dirigeix 2 de doctorat.

Aventura al Desert

Mai us he contat l'història de quan va venir un camell boig al poble? Bé, doncs deuria. Però primer em presente:
Em dic Scott, avui en dia ja tinc 58 anys, però, en aquells tempsera jovenet. Vivia a un poble del desert anomenat... No ho recorde, ningú ho fa. Després de la revolució de les vaques... Va quedar en l'oblit. I bé, aquesta història jo la vaig vore seguint a dos animals: Un gat i un camell; però comencem pel principi.
Estaba pasturant als camells de la meva família, com a diari; quan de repent vaig vore com un camell i un gat sortien d'un cotxe. Això és ilegal! S'hauran colat.
Encara que, m'agradaria saber com, ja que el camell és bastant gran.
Bé, sortien del carro amb poca vigilància, i com que ja havia acabat de pasturar els meus camells, vaig seguir-los. Després de la llarga estona caminant, com sempre, arribàrem al poble.
Pels carrers havien a penes quatre persones, ja que, de nosaltres, cap era feliç. No rèiem, no jugàvem, ni cap d'eixes coses. I com a soles eixiem de casa per necessitats (com la meva de passetjar als camells) tenien la pell molt, molt blanca, quasi com els eslovacs.
Leo i Blau (com havia sentit que s'anomenaven), veieren a un dels peixos de la nostra font. Pareix ser que tenen fam, ja que, es van llançar sobre ells. El pobre peixet donava intents de salts com podia, mentre els dos amics intentàven caçar-lo. En una d'aquestes, acabà dins de l'abeurador per a camells, i com justament estava bevent un, quedà al seu estòmac. Quan pensava que l'anaven a deixar així, el gat Leo començà a botar damunt de la  panxa del dromedari, i al mateix temps el camell Blau el feia cosquerelles. La seua intenció? Que d'una riallada sortira el peix.
Però l'únic que van aconseguir va ser crear un espectacle, ja que pels carrers del poble oblidat hi havia un camell gratant-se la panxa i rient com mai ningú allí havia sentit abans.
La gent, en veure al camell boig, va començar a estirar els músculs de la cara, i a emetre un estrany so, una riallada.
Leo i Blau ens convidaren a jugar amb ells, i s'ho van passar molt bé. Ens ensenyaren com, amb poc, es pot fer molt i, a omplir el buit que havien tingut durant tota la nostra vida al cor. Això no era vida, ara començarem a viure.
Finalment, se n'anaren. Però a canvi del avui en dia continue considerant la nostra salvació, s'enportaren un bon plat de cus-cus.
I aquesta es l'història del camell boig.

Me molesta...

Me molesta que me ignoren. Hablarle a alguien y que no conteste o lo haga fríamente.
Me irritan las personas falsas, envidiosas, o demasiado pesimistas; hay que corregir esas cosas.
Llego a enfadarme cuando me hacen cosaquillas, y por mucho que pida que paren, no lo hacen.
Y en fin... No tengo palabras para los falsos, homófobos, machistas, o taurinos.
Llevar zapatos me es prescindible, el pie necesita respirar, y si quiero subir al sofá los pies, tardo en quitármelos.
Ir detrás en el coche me marea y ¿A quién le gusta marearse?
He llegado a pegar un grito a mitad de una comida cuando mi familia no escucha mis ideas, o les quita importancia por ser pequeña, ¡Yo también tengo cosas por decir!
Me molestan los trabajos de mis padres (incluyendo al novio de mi madre), porqué les hace pasar mucho tiempo fuera de casa, y no me gusta.
Odio que me pregunten porqué no me gusta la pizza, para gustos colores, ¿No?
Me aburre tener que cuidar de mis primos, son tres y están locos, ¡No puedo con todos a la vez!
Me irrito cuando las personas fuerzan conversaciones, por ejemplo los amigos de tus padres, empiezan a preguntar por cosas aburridas, ¿No se dan cuenta de que no quieres hablar?
Con esto también se relaciona un poco el típico "Que mayor estás", dan ganas de decir: " ¡Y tú que viejo!".
Me molesta cuando se me pega una canción y no sé cual es; he llegado a estar más de tres años preguntándole a cada nueva persona que concía si sabía cual era.
No me gusta el reggaeton, todas sus canciones son iguales.
Odio la luz exvesiva, me da dolor de cabeza.
Me irrita que me tachen de borde. ¡Yo no soy borde! ¡Soy simpática selectiva!
Me molesta no saber pronunciar palabras, casi tanto como buscar series online y no encontrarlas, (sobre todo segundas temporadas).
Y en fin... La verdad, mil cosas más.

NORMA B/V

Sistema Nerviós

SI EL MÓN FOS de JOANA RASPALL

mBot, Manual d'instruccions

La volta al món en 24h

CARTA ALS REIS

Estimats reis mags,
Aquest Nadal sé que hi ha molts xiquets que demanen moltes coses i costen molts diners. De manera, que vull demanar algo més solidari, algo que ja molta gent creu impossible per culpa d'una abundància de decepcions molt gran, vull demanar que cada persona d'aquest món puga tenir els seus tres menjars diaris.
Sí, fins i tot qui no mereix res bó.
Perquè això, són drets humans, i no tots podem menjar tots el dies.
De fet, 702 milions de persones pateixen fam. 702 milions de persones no creixen bé per aquesta causa. 702 milions de persones, no poden viure feliços per patir fam, mentres el reste tirem el menjar perquè no ens agrada!
Sé que per a millorar això tinc que començar per mí, però, per favor, que jo no siga l'única, que aquest problema puga acabar algún dia.
No m'agrada el Nadal i no crec en la màgia, (a soles en la de Harry Potter), però, sí crec que això puga acabar d'una vegada, i amb la vostra ajuda, serà, molt menys costós.
Us espera,
Laia.

TINC POR A....

Jo tinc por a tres coses. Una d'elles, és a les persones.
Sona estrany, però és veritat.
Jo sé que un animal no va a anar a atacar-me així perquè sí. També sé que no va a venir un fantasma a posseir el meu cos. Tinc molt clar que un monstre no vol llevar-me la mortalitat, o que un pardal no va a voler picotejar-me. Però... I els humans?
Una persona humana pot fer qualsevol cosa. Puc anar pel carrer i que em rapten, o estar tranquil·lament a ma casa i que facen el mateix...
També una persona pot fer-te mal amb paraules. Es a dir, els monstres no existeixen, i els animals no parlen; en canvi, les persones sí ho fem (parlar i existir, les dues).
Amb lo llestos que som tots avui en dia, podem fer molt de mal a qui siga fâcilment.

Un altre por que tinc és a les altures. No a elles en concret, sinó a la sensació que em provoca estar a prop d'elles.
En qualsevol moment, qualsevol persona, a qualsevol part, por espentar-me i fer-me caure a lo que siga que hi ha baix.
També, si van més de dos persones, una pot espentar a l'altra, i jo, no sabria que fer.

I per últim, (menys mal), tinc por als passadissos oscurs i tenebrossos...
Exactament, em dóna por que algú aparega a l'altra banda del passadís, no vore-lo, i que em faça algo.
(El que també te que vore amb la meva por a les persones).

I, gràcies a deu, ja no tinc cap por més.

La lectura

La lectura vino a través de la escritura. Justo con la invención de una, ¡Zas! La otra era pan comido.
El leer ayuda a ampliar el vocabulario, aumentar nuestra capacidad de atención, desarroyar la imaginación, etc.
A parte de que es extremadamente interesante.
Hay personas que piensan que la lectura no es necesaria, normalmente porqué no gustan de esta. En cambio, para otros, nos es necesaria en la vida.
La lectura puede resultar puede resultar aburrida para cualquier persona si no encuentra el libro adecuado a su gusto. ¿Tienen razón los que dices que es innecesaria? ¿Prescindible o imprescindible?
Cuando estamos leyendo, en el cerebro surgen varios cambios: Hacemos fotografías mentales de lo leído, la sangre circula más rápido, aumentamos la empatía... También cuando ya llevas un tiempo leyendo, entiendes mejor y más velozmente los textos.
¿Es verdad que ver la televisión y leer sirven para lo mismo?
No, no es verdad. Cuando leemos estamos pensando, en cambio con el uso de la televisión sólo ejercitamos la vista y el oído.
En conclusión, leer no es prescindible, de hecho, es muy importante; tanto para el futuro, como para el presente.

VIATGE A CASTELLA I LLEÓ

  DOCUMENT DEL VIATGE

La Quinascoxata

- Sempre m'ha agradat fer bromes, i amb una màquina del temps les possibilitats són infinites...

13/10/1238

Estic a València, però en un altra època. Fa quatre dies que Jaume I va conquerir aquesta ciutat als àrabs. Hui, segons la llegenda, una dona li va oferir al rei un got amb dins una beguda feta de xufa. Ell sorprès de la seva dolçor i frescura li va dir "Això és or, xata", lo que li va donar el nom amb el que la coneixem avui en dia, orxata.

Jo vaig a canviar això.

Busque a la xica en qüestió, i la envie a fer un manat. Agarre els seus pitxers i vaig on es suposa que té que passar el rei Jaume I.

Però abans, he canviat l'orxata per un altre líquid, vinagre amb llet.

I el moment arriba; el rei s'apropa cap a mi. Alce un got amb el líquid apestós i li dic:

- Sa majestat, bega, que fa molta calor.

Ell sonriu, porta el got als seus llavis i inocentment pega una bona glopada.

Es posa blanc, després verd, derprés blau, i finalment roig. A continuació diu amb un fil de veu:

- Quin asco, xata!

Vaig fugir d'allí tornant al present i vaig comprovar el resultat de la meva feina, a la entrada d'Alboraya n´hi havia un cartell que deia: "Daniel: Llar de la quinascoxata de València."

Supose que encara escolteu les meves rialles.

LES NOSTRES CONFERÈNCIES: LA IMPREMTA