La polsera

Laura era una xiqueta de dotze anys. Era de Paris, però, va har d’anar a viure a Londres per culpa del treball de son pare. Ella no volia anar i en compensació li prometeren la polsera que ella volia des de molt menuda, quan la va vore va ser com un conjur, no s’oblidava d’ella ni Mil nines. El pare li deia
- No et fiques així, només és una polsera! - El pare insistia -  Ja et comprarem un altra!-
- No! - Grunyia Laura - Jo vull aquesta!

I quan va rebre la noticia de la mudança va suplicar:

• Oh, per favor! Vaig a perdre la vida a París, si compreu la polsera sempre em recordaré de la meua vida a París! I jo com li diré a la meua escola, sobre tot a la meua millor amiga, Loise, que no tornaré perquè em vaig a viure a Londres!- Va plorar- Jo no vull dir ADÉU a París!
• Adéu Laura!- S’escoltava a l’avió- Adéu!!

Ja a Londres li donaren un paquet xicotet. El va obrir i era la tan estimada polsera. Amb la cara plena de felicitat se la va ficar i a la nit va desitjar no haver tingut que anar-se’n, va dormir i al despertar es trobava a París.

• És per la polsera!- Exclamà davant dels pares- Es màgica!
• No , no. Aixó és molt mes simple, encara somiem!
• Val, continueu amb la vostra teoria del somni, jo men m’en vaig amb la meua polsera màgica!

Ells és quedaren pensant i reflexionant però era tot cosa de la polsera.