diumenge, 10 de setembre de 2017

LOS SIGNOS

Capítulo 3

-Mamá, esta noche está siendo muy extraña. No voy a poder dormir si no me cuentas algo. Explícame para que pueda dormir. Y por favor, no me mientas.
-Claro, cariño:
«Antiguamente, no sólo existía Omega, sino que también existían dos países muy enanos llamados Nipponia y Egipto. Estos eran muy famosos por su cultura, y había mucho turismo. Nipponia estaba gobernado por un “Zorro de Nueve Colas”. Era muy alto y fuerte, y era de un color yema tostado. Hay estudios que aprueban que el Zorro escupía fuego por la boca, pero en realidad controlaba el viento, el fuego, el agua, la tierra, las plantas, los rayos, los seres vivos, el cielo y el tiempo. El Zorro estaba casado con Amaterasu, la Diosa japonesa del Sol. Un día Amaterasu le dijo a su marido mientras este leía:
-Cariño, estoy un poquito harta de mi hermano, Susanoo, que esta un poco irritante. ¿Crees que podría crear algún tipo de magia que lo dejara tranquilo?
El Zorro, impresionado, dijo:
-Amaterasu, te puedo ayudar. Lo unico que tienes que hacer es adivinar donde se juntan cada poder que tengo. Solo tienes una pista. -Amaterasu asintió.-“Es un puzle. Cuando dos piezas se juntan, aparece una nueva. Cuando se vuelve viejo, desaparece. Cada vez hay mas. Cada vez hay menos. ¿Que es?”
Amaterasu pensó, y pensó… Pero nunca obtuvo la respuesta.»
-Mama, cuéntame sobre Egipto.
-Por supuesto.
«En Egipto reinó Ra, el Dios Egipcio del Sol. Ra no era como Asifis, que reinaba todo, sino que repartia sus tierras entre otros dioses. Un trío de una família de dioses (dos padres y su hijo) compartía un pequeño terreno en Menfis. Estos dioses se llamaban Ptah, Sejmet y su hijo, Nefertum. Por desgracia, Ptah y Sejmet no se llevaban muy bien porque se quejaban de que uno tenía más espacio que el otro, y se desató una pelea entre ellos. Ptah presumía de su poder creador para crear más terreno sólo para él, Sejmet amenazaba con sus poderes para matar a Ptah si no le daba terreno y Nefertum les intentaba parar. No podía, entonces llamó a su ancestro, Ra:
-Abuelo Ra, Ptah y Sejmet se pelean entre ellos. ¿Qué debo hacer?
-Nefertum, proponles el enigma de buscar a Amón-Re. Quien lo encuentre primero, se quedará con la tierra del que haya perdido.
-Gracias, abuelo.
Entonces Nefertum se fue a buscar a sus padres, y les dijo la oferta de Ra. Cuando acabó de hablar, los padres se pusieron en el sitio más tranquilo de Menfis y también pensaron… Pero tampoco encontraron la solución.»
-Mamá, muchas gracias. Ya lo entiendo.   
-De nada. Tienes que saber la verdad. ¿Tienes sueño?
-Sí. Supongo que me iré a dormir.-Elpída bostezó.-Buenas noches.
-Que duermas bien. 

LOS SIGNOS

Capítulo 2

-Mamá, es pura coña, ¿verdad?-dijo confusa Elpída.- Esto solo puede ser una broma que te acabas de inventar, ¿no?
-Elpída, nunca te he mentido.-dijo con cara seria Alítheia.-Sólo te he mentido una vez, pero para que comieras zanahorias. Puedo explicarte porqué eres “la Elegida”. Verás, cariño, existen varias profecías interesantes por todo el mundo. La más oscura es la que relata como la sobrina de Morrigan derrota a su tía con una rama del Yggdrasil. Dice que al principio, la Dama recibirá una educación de los Signos. Después, sufrirá una depresión por la adolescencia. Y por último, gritara la palabra de los signos, y Morrigan perecerá.
-Mamá, ¿porqué crees que soy la Elegida si no tengo una tía?-preguntó confusa Elpída.
-Porque yo soy la hermana de Morrigan, la diosa de la guerra celta Badb. Te he mentido.
-Mamá…
-¿Qué pasa, cielo?
-Deberían de llevarte a un psicólogo de la locura que tienes.
-Cariño, esas cosas no se dicen a tu madre.
Entonces, Badb se agachó, y le empezaron a salir plumas. Elpída estaba aterrorizada, ¿qué estaría haciendo su madre? O más bien, ¿que estaría haciendo la diosa? Al hacerse esta pregunta, se oyó un cacareo en la habitación.
-¿Mamá?...
-Soy la hermana de la Diosa Cuervo Morrigan, Elpída.
En medio de la habitación se hallaba un cuervo tan negro como la pez. Elpída parecía tener temor a la criatura, por lo que se echó al suelo.  
-Mamá, ya me lo creo todo, así que no me asustes más.
-Claro, hijita mía.
Elpída se ruborizó. Le avergonzaba que su madre le hablara así desde que su padre muriera, cuando ella tenía 8 años, pero esas palabras la hacían sentirse con su padre cerca.
Badb se desperezó. Cada vez que hacía una metamorfosis gastaba mucha energía. No había hecho una metamorfosis desde ya hace 19 años, cuando había conocido a su marido, Fysikó. Elpída miraba a su madre fijamente como volvía a su aspecto original. Recordaba sus ojos verdes y su cabello negro, pero ahora no podia creer que fuera ella.
-Entonces… ¿soy celta?
-Sí, pero también eres griega. Si no fueras griega no serías la Elegida.
-Entonces, si no hubiera ningún griego, el Yggdrasil estaría muerto para siempre…
-No es cierto. Hay otros dos países que también tienen Signos. 

dijous, 7 de setembre de 2017

LOS SIGNOS. Capítol 1

Hola a tots i a totes! Aquest estiu he estat pensant escriure una història. Ha sigut molt dur, però avui he terminat el primer el primer capítol. Espere que vos agrade. (Està en castellà).

LOS SIGNOS
Capítulo 1

«Hace miles de años, los humanos habitaban en un país llamado Omega. Omega estaba dividido entre 25 regiones, que tenían el mismo nombre que cada letra del abecedario griego: Alfa, Beta, Gamma… Menos una región, que era la capital, llamada Katadikázo (escrito en griego Καταδικάζω).
En Omega reinó un único rey, que era un titán, llamado Asafís (ασαφής). Asafís era un rey extravagante y vago que utilizaba la mitad de su tiempo en el sexo. Era bastante maniático. Tenía 23 mujeres (Catorze obligadas a casarse con Asafís, dos prostitutas y siete mujeres por amor), 21 hijas y 19 hijos.
Asafís vivía muy bien con su família, en cambio los habitantes no vivían muy bien. Asifís encarcelaba a 10 personas por alguna razón estúpida: No te sabes las historias místicas de mi abuelo, no sabes tejer, no sabes freír espárragos, te encarcelo por que me da la gana… Los encarcelados íban a parar a la carcel de la ciudad de Katadikázo, así que cada vez la ciudad se hacía más grande.
Pero el sistema que utilizaba Asafís no siempre fue así. Al parecer, los ancestros de Asifís eran magos que podían crear cualquier tipo de magia a partir del Yggdrasill. Pero un dia Zeus castigó a la familia de Asifís por hacerle padecer un “pecado”, entonces hizo el intento de quemar el Yggdrasill, aunque la familia de Asifís intervino y le puso un sello al Árbol de la Vida. Al poner el sello, los familiares murieron de la energia que utilizaron en el sello, menos Asifís, que buscó venganza. Asifís creó la humanidad mintiendo que los únicos seres vivos que podían revivir el Árbol de la Vida eran los seres humanos, y que al parecer tenían un potencial mágico extraño. Entonces les dió una educación muy estricta diciéndoles como tenían que conseguir deshacer el sello; entendiendo el significado de cada Signo alfabético de su idioma, la lengua griega, y gritarla lo más fuerte posible con el corazón. Las personas anhelaban derretir el sello para conseguir el místico poder del Yggdrasil, pero Asifís vio como la avarícia se apoderaba de la ánima de las personas, entonces decidió que encarcelaría a aquel que no hacía lo correcto, desde el punto de vista de Asifís. La gente estaba tan cansada de que les encarcelaran que ya no pensaban en deshacer el sello.
Un dia, en momento inesperado, apareció en frente de la gente Zeus, y dijo:
-La venganza produce sangre, más venganza y más sangre. No debería existir en nuestra tierra. Por eso la gente que quiere venganza debe morir.-
Entonces Zeus cogió su guadaña, hizo un movimiento rápido y la raza humana desapareció del mapa, incluido Asifís. Al ocurrir esto, Zeus se quitó su disfraz, tiró el cadaver del dios griego y murmuró:
-Yo, Morrigan, declaro la muerte de Omega como un hecho real. Los dioses denominados como “La Muerte” no se merecen una posición tan mala. Sólo la eligida por los Signos merece revivir el Yggdrasil.-
Entonces se fue caminando en dirección contraria a la que había venido.» -Bueno, ¿que te ha parecido la leyenda de nuestro país?
-Bien, mamá. Su final es intrigante, pero muy interesante.-respondió Elpída, la adolescente de la 7 de la calle Kirou en Làrissa, Grécia.- ¿Mamá, las leyendas son verdades?
-Cariño, es cierto. Aunque hay leyendas que tal vez no.
-Entonces, mamá, ¿los signos existen?
Alítheia, la madre de Elpída, se calló. Era muy extraño de ella, porque solo lo hacía cuando quería decirle a su hija algo sumamente importante.
-Cariño… Tengo que decirte algo…
-¿Qué, mamá?
-Eres la elegida de los Signos.
-¡¿QUÉ?!

dilluns, 26 de juny de 2017

FESTA DE FINAL DE CURS

Sara, la mare de Diego, m'ha enviat aquestos vídeos de la festa de final de curs. Al final ho aconseguírem fer tot: teatre, mural d'acomiadament,  balls, cançons, presentació de l'espectacle.....
I és que sou i sereu una classe magnífica  !!





dimarts, 20 de juny de 2017

dilluns, 19 de juny de 2017

ADÈU CARLES !!!👋👋👋

 Adèu Carles Salvador

Encara que no haja estat ací els 9 anys he estat els anys suficients com per a fer un muntó de coses i aprendre que en la meua classe me ho he passat molt bé.

Estic un poc trista per tindre que deixar aquesta escola als mestres que ens han donat classe i als meus amics siguen d'on siguen i com siguen.

Pero clar és el que ens pasa a tots i totes quan arriba el día en que s'ens acaba el col·legi i ens tenim que anar a l'institut.

Espere que tots els meus companys estiguen bé a l'institut i que podriem quedar algun dia més endavant, no ho penseu?

Bé, el que vull dir és que us he agafat carinyo a tots a alguns més que a altres. Però en fi que estic molt contenta de havervos conegut a tots i totes.

Besos ❤👋👋👋

diumenge, 18 de juny de 2017

EXPOCIÈNCIA A LA CLASSE DE SISÉ

A la pàgina del col.legi podeu veure el vídeo de les visites que han fet les diferentes classes de l'escola a la vostra exposició de maquetes . Felicitats pel vostre treball !  

dissabte, 17 de juny de 2017

Carta al meu Amic Carles

- Benvolgut Carles Salvador:
Els dos sabíem que aquest dia arribaria, el dia de la meva mudança . Bé, pot ser pensàvem que no passaria tan ràpid, però ara que ha arribat el moment, hem de fer una bona despedida.
Junts hem passat tantes coses... Rises, somriures, llàgrimes, estrès... Per això mateix, puc jurar que mai t'oblidaré.
Recorde a la portera del teu edifici, Amparo, que sempre es reia dient que arribava tard. O, com no? a una mestra anomenada Àngela que sempre em donava abraçades eternes. A una de les teves veïnes, Silvia, que sempre em recordava que havia de parlar-li en valencià. O a Carmen, a la que considere una dona "amb molta marxa".
Tampoc mai oblidaré al teu únic veí Roger, que em cau especialment bé, ni a María Luisa, la més esportista de l'edifici.
Però a qui estic segura que mai mai vaig a oblidar és a Eva, una dona molt perfeccionista que ens ha ensenyat moltíssimes coses aquest any.
I no et penses, tampoc oblide als teus veïns més xicotets: Els del primer pis, segon pis, tercer pis, quart pis, y cinquè pis... i menys els del que estic ara, el sisè pis. Ells han fet els meus dies molt més divertits.
Ay... Estimat Carles, vaig a trobar-te molt a faltar.
Jure, que vindré a veure't alguna vegada,
Laia.

divendres, 16 de juny de 2017

ADÉU CARLES

                                                                  ADÉU CARLES

La veritat es que estic molt content de anar al institut, pero també no tinc ganes de anarme.
Vaig començar anar a l'escola quan tenia tres anys, a una mestra molt bona, Marisol.
Ens va ensenyar a llegir y tambe a escriure. Va ser molt divertit.
En primer de primaria començaren amb una mestra, Ma Carmen tambe era mestra de anglés. Amb ella vaig a estar molt agust.
En segon varen tenir a Antonio va ser molt curt pero era molt divertit.
En tercer i quart varen tenir a Enrique que va vindre Ana Carrascosa i va fitjar a Jordi, Marc B, Claudia, Laia h i a mi. Va tocar fer ciclisme i varen guanyar. Varen anar a Madrid i van quedar els tercers de tota Espanya a mi me agrada molt perque el meu germà va anar també.
En cinque i sisé em estat amb eva una profe que m'ha aguantat molt.
Aquets anys s'han passat molt rapid.
                           
                                                              ADÉU..

ADÉU ESCOLA

ADÉU ESCOLA

Adéu col·legi

En aquest col·legi m' ho he passat molt bé .
He tingut molt bons companys y mestres però sempre hi han alguns que et cauen millor calres.
Manrecorde de moltes coses que m'agradaven dels profesors que he tingut.
Marisol, a 3 o 4 persones de la classe li va ficar com un mot i l que més li agradava era el meu  " esquirolet "
Antonio ens regalava cada dos per tres marranades al igual que Mariq pero ella ens donava pegatines i algunes marranaes.
Maricarmen en deia en elscontrols moltes pistes ancara que no les demanaven i també m'arrecorde que hem va ficar tot sobresalient.
Enrique era un per no dir el millor i a qui més li agradaven les matemàtiques hi era la assignatura que més deures portaven .
Eva és la profesora que tenim enguany en ella no ho hem passat molt bé amb plàstica amb les tauletes i sobretot amb la tecnologia.
Amb ella en cinqué en va a ensenyar a utilitzarles i en plàstica va ser on més dibuixavem i més manualitats feiem.
Recorde moltes coses com perexemple cada vegada que veig a marisol li tenia i tinc que donar-li un bes de papallona. També recorde que quant estaba Venanci hem vaig quedar amb ell amb la porta tancada en clau dins del barracó durant mig hora , m'ho vaig passar molt bé !
Però després de tots estos records tan bonicos hi ha que dir ADÉU

dijous, 15 de juny de 2017

Adéu col•legi

video
Aquest es un vídeo per a contar les coses que he fet en tots aquestos anys.

El Carles Salvador

He fet aquest vídeo per mostrar lo que m'he esforçat i el que m'heu ajudat tots vosaltres a la meva educació.


  



 Gràcies Carles!!!😘😘😘

Adéu Carles

video
Gràcies Carles!!!!!!

MAQUETES ELÈCTRIQUES: IVAN EL COTXE

MAQUETES ELÈCTRIQUES: LA FIRA I i II

Adéu Carles

Adéu Carles
He tingut moltes experiències als Carles, perquè porte nou anys ací i he tingut molts companys, molts mestres i molts amics, a més a més sempre m’he divertit.

Als tres anys vaig començar al Carles amb Marisol, no coneixia a quasi ningú, només a Mar Plaza i Marc Blasco que els coneixia des de la guarderia,  aquest anys vaig fer molts amics.


La etapa d’infantil em va agradar molt, va ser molt divertida. Marisol ens posava noms a tots, per exemple a mi em deia Betty Espagueti i Rosquilleta. També aprenguerem moltes coses com a llegir, escriure i a contar fins a vint.

Després, al primer cicle de primària vam tindre tres professors i pense que va ser l’època menys divertida de primària.


Més tard, al segon cicle vam tindre a Enrique que era molt graciós, molt dur i molt bona persona, a quart sempre ens separava a Jordi i a mi, perquè parlaven molt, de tota manera l’estimaven molt.

Finalment, al tercer cicle va vindre Eva la millor mestra que hem tingut, ens ha ensenyat ha fer coses meravelloses com a utilitzar la tauleta, a fer maquetes, molta programació i a treballar de bo.

També vull recordar amb afecte a Carmen, Maria Luisa,  a Roger, a Vitxi i a Àngela.

Tampoc m’oblide dels monitors com Fernando, Mariluz, Viqui, Alicia, Minerba i a Lluis, en especial a Jani i a Raquel que m’han ajudat des de els tres anys.

Gracies a tots vosaltres, per haver cuidat de mi aquestos anys, adéu.


dimecres, 14 de juny de 2017

EL MEU PAS PER L'ESCOLA

El meu pas per l'escola


Vaig entrar a aquesta escola quan tenia tres anys, amb la mestra Marisol. Recorde que jugàvem amb nines que guardàvem en un caixó.

En primer tinguèrem dos mestres perquè Antonio es va jubilar. 

En segon recorde que vaig aprendre les taules de multiplicar amb les cançons de Miliki.

Tercer i quart vam treballar amb Enrique, que era molt esportista i també es va jubilar. Recorde que feiem molts sudokus. 

Aquests dos darrers anys he treballat amb Eva. Eva ha fet un gran esforç ensenyant-nos a treballar amb les tauletes. La part que menys m'ha agradat ha sigut la dels circuits perquè sóc molt torpe amb aquestes coses. 

En general m'han agradat molt tots aquestos anys a l'escola, a més a més he aprés molt i he fet molts amics. 

Estic segura de que encara que passen molts anys mai oblidaré el meu pas per aquesta escola. 


ADÉU CARLES


Adéu Carles, adéu a tot el que hem viscut, a les companyes i als companys amb els que he crescut, als mestres que m'han ajudat i ensenyat, a tots els moments que hem viscut junts, al Carles Salvador, l'edifici on hem aprés, on ens hem divertit i sobre tot on hem crescut tots.

Pot ser quan sigam majors l'oblidem o pot ser no, però de la manera que siga sempre tindrà un lloc al nostre cor.

A algunes persones, com jo, els costarà molt dir adéu al Carles, però no només al Carles sino als mestres i als companys i companyes que ja no tornarem a vore.

Adéu és una paraula massa forta, perque li direm adéu al Carles, però, tal vegada quan el vegem pel carrer li tornarem a a dir "hola" com el primer dia.

Quan algú forma part del teu cor i dels teus records mai tens que dir-li adéu, per això jo no vull dir-li adéu al Carles Salvador, sino que li diré fins ara.



PROVANT EL PIANO

Al llarg del segon i el tercer trimestre, hem fet un taller de programació i robòtica. El curs passat s'atrevirem a programar amb SCRATCH. Aquest curs hem anat un poc més enllà i hem provat a fer coses amb MAKEY MAKEY i amb els nostres robots de MBOT. Mireu que bé que sona el piano !

ADÉU ESCOLA


Adéu Escola

La veritat, és que estic emocionat per a deixar l'escola i anar a l'institut, però trist a la mateixa vegada per deixar aquesta escola en la que he passat 9 anys.

Em dona molta pena deixar l'escola amb tants records que tinc ací dins. També hi he conegut a amics, amics nous, amics que s'han anatm però els he tornat a vore, algun deixos últims són: Kevin, Jaume, Venanci, i una altra Raquel...

En infantil tinc molts records de quan jugàvem a dibuixos de la tele, les porteries de fútbol, i més, però a mi el que més m'agradava eren les motos, les motos i l'arena.

En infantil a soles no he tingut records , en primària també, com quan vam entrar per primera vegada al pati gran. També veiem que els de 6é feien un mural i nosaltres voliem fer-lo, i ara l'estem fent. També va arribar la temporada llarga dels cromos, però els que més m'agradaven eren els de invizimals, que la col.lecció que més m'agradava eren unes plaquetes que m'anrecorde que primera vegada que vaig apostar va ser quan un de 6é em va agafar per a fer una aposta doble, jo amb ell vs 2 del seu curs, al final vam guanyar i vaig guanyar la millor plaqueta que tenia. I l'últim record que vaig a dir és que el primer dia de quart un xiquet va vindre a la nostra clase, però al dia següent no va vindre perquè resulta que era de tercer.

I això son alguns dels meus records de aquesta escola:
Resultado de imagen de colegio carles salvador valencia
Resultado de imagen de colegio carles salvador valencia


ADÉU CARLES

Hola Carles Salvador aquest és l'últim any de la meua vida aquí.Només volia dir que he tingut moltes experiencies.La meua professora és la millor, Eva Puertes.Em fet moltes maquetes, presentacións, documents...
He passat 9 anys màgnifics.
Hem tingut moltes professores:Marisol, Carmen,Roger, Eva....
Aquests anys he tingut uns amics genials:Marcelo, Esquiru, Trimanía...
M'anrecorde de infantil quan Mari Sol li deia a Jordi esquiru perqué tenia les dents llargues.
M'anrecorde que a infantil estava sempre a una aula que veiem pel•lícules.
Bueno es l'hora de despedir-se, un any nou m'espera a l'institut.

ADÉU CARLES !

Em dona molta pena despedirme de l' escola, perquè pensar que he estat allí nou anys de la meua vida i je tingut uns companys magnífics.

Com he passat cuasi tota la meua vida m'he acostumat a un hambient faniliar i ara, de repent, tinc que anar-me a un "super institut" que allí coneixere nova gent i mil millons de profesors nous, etc...

Per a mi els companys ha sigut una part molt important perque han estat en mi cuasi tota la meua vida i sempre les mateixes pesones, però els professors i professores encara que foren super dolents (que no ha sigut el meu cas), al final sempre els tens un poc de apreci, perquè al final a sigut com un pare o una mare que cuida de tu i de tots els teus companys.

He viscut tantes coses a l'escola que encara m'errecorde com jo i Laura pajavem la rampa d'infanti agafades de la maneta el primer dia, i cuan Enric feia cares rares cuan s'anfadava i ens ficava molts sudocus... O m'arrecorde molt bé el nostre primer carnestoletes vestits de cavernicoles i cuan alguns de la classe feiem el grup de dansetes valencianes. Després un moment molt important va ser quan va vindre la primera xiqueta de fora de l'escola, Aitana, nomes entrar a classe va començar a plorar fins a quedarse seca. I també el nostre primer any amb tauletes i el nostre primer teatre.... Han passat mil millons de coses des de el primer dia d'escola fins a avui.

Hem fa moltissíma pena anar-me de la escola i crec que l'escola per a mi es la meua segona llar.