dimarts, 28 d’octubre de 2014

Un viatge extraordinari

Hui el professor Microtín m'ha cridat en urgència per a que vaja al seu laboratori i,..  vaja si era una emergència! El que havia construit era una máquina del temps! Quan vaig pujar quasi en dona un infart. El doctor em va explicar el funcionament de la màquina i en va dir que aquesta màquina podia viatjar a totes les époques que vulguera  i quan vulguera. Però en un moment, la máquina es va tornar boja i es va transportar.
L'espai i el temps tiraren cap a enrere i de sobte, vaig aparéixer davant d'un riu. El reconeixeria en qualsevol lloc! Era el riu Guadalquivir! Estava rodejat de camps i al costat hi havia un poble, no molt gran. La vaig reconéixer gràcies a les classes d'Eva. Era una aldea dels Tartessis. Em van atendre com si fora un viatger d'unes terres molt llunyanes, però abans em vaig ficar la roba de l'época i vaig fer-me amic del rei o capdill. Em van sorprendre amb aquelles monedes que encunyaven de plata que em van donar (les vaig emportar per al museu però res mes). Els vaig comprar alguna que altra "coseta" per a la exposició anual del museu. Vaig fer un amic que es deia "Wenceslao" que em va donar informació vital per al meu  informe. Em va agradar molt aquella aldea, però tenia que anar-me'n a Roma. Vaig anar a acomiadar-me i amb la máquina del temps camuflada com a carro, vaig anar cap a Itàlia on estaven els romans per acoseguir més informació per al meu informe.

A Roma vaig descobrir que tot estava molt bé organitzat. Fa uns poquets anyets hi havia ordre a l'any 218 a.C. però vaig fer un amic que es deia César que anava molt bé vestit. Al principi no sabia qui era, però quan em vaig enterar de que era el gran Julio César, vaig demanar-li que em donara teles i monedes per viure açí i ell em va donar això i altra cosa: uns quants esclaus, terres i em va convertir en el general de totes les legions de Roma. Jo era el general de Roma!

Al cap de cinc mesos de la meua visita a Roma vaig conéixer a Julileu, un pobre vagabund que anava pel carrer amb la seua família demanant menjar. Ningú li donava res fins que jo li vaig donar cinc barres de pa i gots de llet.

Com me n'anava molt prompte, em vaig acomiadar d'ell i també de Julio César, i em van fer una despedida amb música. Em varen posar una armadura i em van beneir per els déus.

Finalment, quan em vaig anar, els vaig prometre tornar i mentres no miraven, vaig tranformar el meu carro en la màquina del temps i em vaig anar.

A València vaig deixar bocabadats al doctor Microtín, a tota la classe i a Eva amb aquell informe que vaig fer. Us recomane que aneu a Roma!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per deixar el teu comentari !