dijous, 30 d’octubre del 2014

EL PASSAT

Hola em dic Duncan,vaig a contar una historia fantàstica i meravellosa que em passà hara fa un any.


Era el 30 d'octubre, jo havia eixit de l'escola i estava quedant am els meus amics per eixir, a l'endemà per la nit, ja que era Halloween, nit de disfrassos, diversió i llepolies. Pugí a casa, acabí els deures i posí la tele, la meua mare digué que abaixara la veu, estava llegint uno dels seus llibre d'Escòcia. Acabàrem comentant el llibre. A mi les novel•les romàntiques no em van, peró esta estava bé, havia lluites, clans i gent que vivia d'un altra manera,  espasa  en mà.
Després de sopar me n'aní a dormir però a mitad de la nit un soroll em va despertar, estava tot fosc, hi havía molta gent corrent i uns homens montats a cavalls.
Vaja somni més real! em pesiguí i em vaig fer mal. De somni res!.
Preguntí a un home que no m' entenia, després a un altre que me mirà de dalt a vaig i sense dir-me res  m'agafà i pujà al seu cavall.
Estiguerem vora dos hores anant per mig del bosc fins aplegar a una fortalesa amb un castell. Ostres un castell de veritat!. L'home d'un bot abaixà del cavall i amb un braç m'agafà per la cintura i em deixà en terra, es girà i em digué:
 -Em dic Alaisthar i estem en Escócia, en el llac.
Estava en la novel•la de la meua mare, però, que faig ací? i com és que tu parles espanyol? :
- L'esposa del meu lair Iain és espanyola i serà millor que no faces més preguntes, entrem o ens congelarem.
Una volta dins, ens dirigíren al gran saló i Alaisthar em deixà amb companyia de Mari, l'ama del castell.
Ella al cap d'una estona començà a parlar, i explicar-me com havía aplegat allí, venia del segle XXVI com jo.
La veritat no entenia res, l'únic que em tranquilitzà va ser que digué que no tinguera por, quan aplegara el moment jo podria elegir si volia quedar-me o tornar al meu temps.
Una criada em va acompanyar a una habitació i em vaig gitar.
A l'endemà desdejuní com mai, formatge, pà, mermelà fins i tot la llet era distinta, no venia en tetabrik. Quan acabí isquí al pati, allí estaven entrenant amb espases. Estos devien de ser Highlanders.Com li haguera agradat a ma mare estar allí!.
Els dies passaven, jo ajudava amb els cavalls, portant aigua i altres coses que manaven.
Quan tenia un ratet el lair Iain m'ensenyava a montar i jo a ell algunes claus de karate.
Una vesprada vingueren uns homens d'un clan veí, demanant ajuda, havien arrasat les seues terres. Corrent ems anàrem per ajudar. A l'aplegar comencí a ajudar en lo que podía a aquella gent agraïda que s'havia quedat sense res. Les cases estaven cremades, xiquets plorant i morts en terra. De sobte aparegueren els asaltants i els nostres homens ens posaren a lluitar amb le espases, alló no acabava mai entre morts i ferits, jo volia tornar a la meua casa.
Al final els bandolers que quedaren vius s'anaren, i un altra vegada a Laisthar m'agafà pujant -me al cavall i em portà al castell dient que no era un lloc per a mi. Aní a l'habitació per descansar, no puguí dormir, portava tres mesos en Escòcia, m'agradava molt i havía tingut aventures, però tirava en falta als meus pares, als amics, i la meua vida.
 Poc a poc aní quedant-me dormit i a mitja nit em despertí. De seguida vaig vore la llum, corrent aní a l'habitació dels meus pares que estaven dormint. Estic en casa!.
Demà podré anar a Halloween amb els meus amics.
Bé vaja somi que tonto soc, tot el món sap que no es pot anar al passat..... O si?




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per deixar el teu comentari !